Tots els drets d'aquesta imatge són reservats (c) 2008 Enric Borràs
és interdita la reproducció per cap mitjà sense el permís exprés del titular

Catalunya és a la deriva, fa aigües a pertot; el buc s'esberla, la proa temps ha que no troba el Nord. Mentida i suplantació alimenten la quera que corromp l'armadura de la Pàtria. Legió —creixent i falsària— la dels polítics: rates davant l'imminent esfondrament, sols s'afanyen en omplir-se la butxaca de diners, abans de saltar prests per la borda. La prostitució dels mots i dels significants és l'eina de la intel·lectualitat —servidora del poder—, practicant la pederàstia mediàtica envers el poble desnonat.

Qui ha d'obeir, mana; qui ha d'informar, desinforma; qui ha d'educar, perverteix.

La constatació m'esborrona. Dempeus és el mot d'ordre: em planto! Afirmo la nul·litat del present. —Tampoc no hi ha futur?—. L'esdevenidor és meu, me'l faig a mans i no ningú podrà arrabassar-me'l, només mort. I si s'escau, la pagaran cara la meua dissort, puix sóc desesperat no em retré. Sóc intransigent, no consentiré pas: el combat és amb totes les armes.

«Avui les esquerres no tenen cap ideal elevat, humà, generós. Les seves joventuts tenen el mirar baix del bou, que pastura mansament a la cleda que se’ls ofereix. Han consentit la traïció nacional, sense una protesta, sense una revolta digna, amb totes les manifestacions de la senectut clàssica. L’Esquerra no té altre ideal que el seu predomini polític, que els càrrecs i els petits i inconfessables interessos. Catalunya per a l’Esquerra, és un botí a repartir. Les quatre barres de les seves banderes, res no signifiquen de noble i no representen altra cosa que aquell escut heràldic del senyor feudal: la fita possessòria. Tota la seva obra de govern es conclou en l’ideal d’aquest predomini permanent, sostingut pel més mediocre, grotesc i vergonyant dels feixismes, vergonya nostra d’avui, glavi al cor de la nostra Catalunya, terra tradicional de llibertat.

»Les dretes catalanes no es mouen tampoc per ideals. Es mouen pel pànic del moment, prenyat d’inquietuds. Tampoc és l’ideal de Catalunya el que les fa moure. Actuen per un egoisme de classe, sense posar la defensa d’aquests interessos —que sempre és respectable i profundament democràtica la seva percepció— al costat de l’ideal de la pàtria. Les dretes han consentit també la traïció i l’han facilitada en lloc d’obstruir-la. Les dretes, fins avui, han estat, en la història de la nostra renaixença nacional, la traïció permanent a la llibertat nacional definitiva de la nostra terra. En aquest aspecte han marxat paral·lelament amb l’Esquerra. Millor dit: l’Esquerra els ha planejat millor el camí.

»En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.

»Fora del cercle de les activitats patriòtiques i nacionals, la nostra joventut es mou també vers la deriva d’una general i aguda decadència. Els nostres escriptors teatrals i literaris no surten de la general mediocritat. Els nostres joves poetes no tenen un crit de rebel·lia. La nostra aviació, tot just incipient, quasi no té alumnes ni deixebles. No hi ha esperit d’aventura, de gosadia, d’energia. Els nostres vaixells van comandats per gent que no és catalana, en les seves rutes marines. No tenim ànsia de l’inconegut, no sentim avidesa i inquietud pel misteri ignot. Som la generació madrilenya del vuit-cents. Portem la meseta arrapada a l’ànima. Acceptem el més fàcil, el més còmode i el més assequible, sense trontollaments. Per això continuem sent esclaus. Per això hem suportat i suportem la vergonya que representa ésser representats, en el govern de Catalunya, per aquells que han traït la causa de la llibertat.»